Blogosfera: les bitàcores i l’audiència. La importància dels enllaços.

"Citar-se o morir. No és que sigui una comunitat endogàmica això dels blogs, però és obvi que, en tractar molts cops temes similars, preferim buscar la cita d’altres blogs que no pas una sui generis a d’altres mitjans. És una viva retroalimentació que ajuda a crear el que hom anomena blogosfera”. Rubèn Novoa (BLOG:RNIA)

 

Enric Gil (1) parla de la importància dels enllaços en la seva tesi doctoral. Segons Gil, bona part de l’audiència dels blocs la constitueixen els mateixos autors. Els hipervincles tenen la capacitat de generar relacions entre blocs i aconseguir audiència, a la vegada que ofereixen un producte de més qualitat. Habitualment, els enllaços envien al lector a altres blocs de temàtica semblant, tot i que també poden adreçar-los a pàgines d’informació general o a les fonts.

Gil afirma que «la importància dels enllaços rau en la idea que la blogosfera és una realitat gràcies als hipervincles i que les estructures socials que es constitueixen parteixen d’un comú respecte a la llibertat total d’expressió, tot i les perilloses tendències endogàmiques».

Segons Glazebrook (citat a Gil, 2005, p.42), és l’abundor d’hipervincles el que ofereix un sentit de comunitat a les bitàcoles, atès que la suma de veus individuals és generadora d’una veu col·lectiva que possibilita una conversa. La blogsfera es converteix així en un conjunt de textos interrelacionats.

 

Els Blocs

Per a conèixer com el suport condiciona la forma d’escriure/llegir i de pensar, estudiarem el fenomen bloc a partir de la lectura del llibre d’Enric Bruguera “Els blocs” (1).

QUÈ ÉS UN BLOG?

Segle XXI: el “bloc” –o webloc, o bitàcora- com el primer gran moviment tecnocomunicatiu sorgit des de, i per a, la xarxa. 

Definició de bloc: una pàgina web, personal o col·lectiva, editada i publicada en Internet amb eines electròniques d’ús simplificat i a l’abast d’usuaris sense coneixements específics.

Les seves característiques es poden dividir en:

• La presentació:
• Estructuració de continguts en apunts (posts) aportats per l’autor/s i els seus lectors.
• Ordenació cronològica inversa a la publicació.
• El contingut:
• Actualització freqüent i regular.
• Definició d’un àmbit temàtica.
• Estil de redacció, edició i publicació adaptat a l’autor/s.
• La navegació:
• Ús d’hipervincles per a recòrrer el contingut intern i enllaçar amb continguts externs.
• La interacció:
• Inclusió d’eines de relació entre els usuaris del bloc (comentaris, sindicació, etc.).
• La seva gestió:
• Iniciativa de publicació personal de continguts oberta i accessible per a qualsevol usuari de la xarxa.
• Accés des de qualsevol punt de connexió a Internet.
• Facilitat de publicació amb eines senzilles.
• Mínim cost (allotjament gratuït).

Els blogs consten d'uns elements comuns:

• Títol i descripció del bloc.
• Identificació de l’autor.
• Selecció d’enllaços recomanats “blogroll” (amplien la temàtica del blog).
• Els apunts o anotacions amb contingut (posts).

 

Hi ha diferents tipus de blocs segons sigui:

• L’autoria: individual o col·lectiu / personal, corporatiu, etc.
• Contingut: enllaçar informació interessant d’altres llocs de la xarxa, informació personal, interpretació de notícies, etc.
• Format: basats en text (bloc), basat en fotografies (fotobloc), basat en vídeos (videobloc), basat en so (audibloc o podcasts).

QUI ELS FA?

Cercadors i directoris de blocs

L’any 2006, Technorati va inventariar prop de 40 milions de blocs en tot el món. Això fa necessari cercadors i directoris especialitzats en la seva indexació, per exemple:

• Technorati
• The House of Blogs
• Blogdirs
• PubSub

 

Mesuradors de trànsit de blocs

La popularitat és un criteri per indexar blocs, per tant, hi ha llocs web especialitzats en oferir la classificació de blocs segons la seva rellevància comunicativa i social:

• Daydop
• Blogdex
• Blogómetro
• Buscopio

Allotjament pels blocs

Hi ha diversos serveis de creació i allotjament de bloc que també ofereixen directoris de classificació:

• Blogger
• La Coctelera
• Bitacoras
• Barrapunto
• Blogalia
• Bitadir
• VilaWeb
• Blogcat
• La Comunitat

 

COM ES FAN?

Per fer un bloc només és necessari un servidor connectat a Internet on allotjar-lo i un programari per a la seva gestió (CMS Content Management System). Els més coneguts i utilitzats (gratuïts per a particulars) són: WordPress, MovableType, Greymatter, Blogger, Blogia, Bitacoras, etc.

Els passos necessaris per a crear un blog

1. Obrir un compte: emplenar un formulari d’alta (usuari i clau).
2. La presentació: definir el títol, que determinarà la URL d’accés. Ex: lligantcaps.blogspot.es (de Blogger).
3. Disseny i contingut: escollir una plantilla i introduir continguts (post).
4. Opcions avançades: modificar el disseny predeterminat, afegir enllaços i gadgets.

 

COM ACCEDIR A LA BLOGESFERA?

Quan iniciem un bloc hem de tenir en compte que participem en un procés d’arquitectura i construcció de comunitats; hem d’adaptar les nostres estratègies de comunicació personal al mitjà, i entrem en un univers global d’interacció comunicativa. Cal tenir en compte dos elements bàsics:

• Les tecnologies d’interacció, que inclouen:
• La sindicació de continguts (RSS): que permet a l’usuari obtenir accés als continguts dels blogs del seu interès des d’un únic programa lector.
• El retroenllaç (trackback): que permet notificar a l’autor d’un altre bloc que hem inclòs un enllaç a una anotació publicada en el seu.
• L’avís d’actulaització (PING): un sistema automatitzat per notificar les actualitzacions que fem en el nostre bloc.
• Les llistes d’enllaços (blogroll): permet incloure en el bloc una llista d’enllaços recomenats per tal d’establir relacions entre usuaris i complementar, amb enllaços externs, el nostre contingut.
• Establir estratègies de comunicació i relació per tal de mantenir el bloc en la dinàmica de conversa social i construcció de comunitat. Per això, és necessari:
• Actualitzar el bloc freqüentment
• Oferir anotacions de qualitat
• Permetre comentaris d’altres
• Fer ús d’enllaços d’hipertext (un dels elements definitoris del bloc com a mitjà d’edició i publicació que el diferencia d’altres canals, com els basat en paper o els electrònics fora de xarxa). 

Els enllaços d’hipertext:

• Aporten transparència perquè permet al lector ampliar la informació.
• Constitueix un element de credibilitat perquè facilita l’accés a les fonts i permet contrastar les interpretacions que es puguin fer en cada anotació del bloc.

MEMBRES DE LA NOVA WORLD LIVE WEB

Alguns autors han assenyalat una evolució progressiva de la World Wide Web (xarxa web mundial) a la World Live Web (la conversa viva i la relació constant entre els usuaris d’aquesta xarxa tecnològica global).

El boom del bloc com a instrument individual de construcció d’un univers col·lectiu de publicació personal electrònica –immediata, transparent i sense intermediaris- s’inscriu en un context més ampli de creació i popularització de fórmules d’interacció i socialització com són:

• Els wikis: són un conjunt de pàgines web generades i editades de forma col·laborativa. Ex. Wikipedia.
• L’etiquetatge social (tagging): permet a qualsevol usuari marcar continguts o pàgines web amb paraules clau (tag) que consideri significatives per la seva informació o utilitat i, així, indexar i classificar aquests continguts. Ex: Del.icio.us.
• Prescripció en xarxa (digging): utilitzen la sindicació de continguts per establir valoracions socials d’articles i noticies per, també, indexar-los i classificar-los segons el grau d’interès pels usuaris.
• Les comunitats d’interacció virtual: espais que combinen cercadors, xats, fòrums, creació i allotjament de blocs, etc.) per a crear comunitats d’usuaris que puguin arribar a interactuar de forma global. Ex: MySpace.

 

Literatura i Hipertext: de la cultura manuscrita a la cultura electrònica

En el llibre Literatura e Hipertexto: de la cultura manuscrita a la cultura electrónica, Carlos Moreno reflexiona sobre la interdependència entre escriptura, literatura i hipertext. Destaquem les següents idees principals:

LITERATURA I HIPERMÈDIA

• Distingir entre hipertext i hipermèdia. L’hipertext es refereix al domini d’allò escrit, és més elitista i erudit. L’hipermèdia està relacionat amb l’integració entre allò escrit i allò acústic. 
• Amb la invenció de la impremta es va desenvolupar la nostra idea actual de literatura, actor i lector. La nova tecnologia hipertextual i hipermediàtica pot suposar un canvi important, però encara no podem avaluar-lo amb exactitud. 
• La literatura fins el segle XVIII ja tenia un funcionament hipermediàtic: els textos es recitaven, es cantaven o es representaven. 
• Amb l’aparició de la impremta es generalitza la lectura solitària i silenciosa (individualista). 
• L’hipertext torna a superar la idea de text tancat i immutable, propiciat per la impremta. L’hipermèdia suposa un retorn a l’oralitat. 
• Distingir entre hipertextualidad (ús d’enllaços entre diferents parts d’un text o de varis) i intertextualitat (relacions i referències a altres textos o cites). 
• Distingir entre hiperdocument (lligats a la pàgina) i hipertext (es pot abandonar la pàgina). 
• Els hipertextos flueixen en desplegament continu i trenquen, així, l’estatisme inherent al mitjà i fan que es qüestioni l’obra com quelcom tancat o acabat.

 OBRA, TEXTO I HIPERTEXT

• La cultura manuscrita roman lligada a l’oralitat en la recepció dels textos, fins i tot vocalitzant sotto voce en la lectura silenciosa. El text escrit, sobretot amb l’aparició de l’impremta, pretén substituir l’oralitat però no ho aconsegueix del tot, i menys ara amb els nous mitjans hipertextuals i hipermediàtics.

 

LITERATURA, AUTORIA I COL·LABORACIÓ HIPERTEXTUAL

• La impremta desenvolupa el sentit de la propietat d’allò escrit i la idea d’originalitat. 
• Abans del segle XVIII els textos literaris podien circular sense marca d’autor, al contrari que avui en dia, la veritat dels quals equival a l’autoritat representada per aquesta marca. 
• En el futur, la consideració textual de la literatura, gràcies a les noves tecnologies, podria fer menys referència a l’autoritat. 
• La impremta va canviar el paper dels oficis literaris (professor, escriptor, filòleg, crítics, editors, bibliogràfics) i va redefinir el paper dels lectors cap a una lectura individual i en silenci. Les noves tecnologies electròniques portaran, previsiblement, cap a una nova redefinició dels papers o funcions. 
• L’hipertext no té autors en el sentit tradicional, és un treball en equip. Això passava en la cultura manuscrita i tornarà a passar amb l’electrònica, a mesura que la cultura impresa abaixi el seu predomini.

LA HISTÒRIA LITERARIA COM A VIATGE HIPERMEDIÀTIC

• Tant en l’antiguitat com en l’Edat Mitjana els textos eren llegits en veu alta, recitats o representants. Amb els nous gèneres propiciats per la impremta: la novel·la o l’assaig, es perd contacte amb l’oralitat, però això no vol dir que no puguin tenir un caràcter hipertextual. 
• La fixació escrita o impresa d’un text i la seva conservació en un suport tancat tendeix a “petrificar” també el sentit d’aquest text; però això no té res a veure amb el funcionament hipertextual de la literatura del passat, anàleg al de l’aplicació de la nova tecnologia hipertextual.

 

GÉNERES, CÀNON I HIPERTEXT

• En una cultura oral, sense escriptura, no hi ha literatura. Aquesta i els seus generes apareixen quan l’oralitat queda fossilitzada en l’escriptura. 
• La poesia és un llenguatge rítmic per emmagatzemar la informació cultural, memoritzar-la i repetir-la.
• La literatura grega, des d’Homer a Eurípides, era una continuació de la pràctica oral, un mitjà de transmissió cultural. 
• Amb la impremta, els textos s’aïllen i s’abstreien cada vegada més de la oralitat. 
• Amb l’hipertext electrònic s’ataca la indenpendència i el caràcter intocable i irrepetible del producte artístic. Continuarà existint un cànon, però dessacralitzat i relativitzat dins de la seva posició en l’espai hipertextual. 

LA NOVEL·LA I L’HIPERTEXT

• La novel·la és literatura i està lligada a la seva difusió impresa. Per tant, sobreviurà el temps que duri aquesta. 
• Les possibilitats hipertextuals s’amplien amb el mitjà electrònic, però encara està en fase experimental. La “narrativa interactiva” o “hipertextual” del tipus Afternoon, de M. Joyce, no és equiparable a la novel·la, i tampoc està clar que sigui narrativa. 
• La idea de l’hipertext com a collage de materials diversos és anàloga a la de la novel·la com a collage de recursos procedents de la oralitat: la narració, la descripció, el diàleg, etc.

 

LA BIBLIOTECA ELECTRÒNICA

• Els mitjans electrònics permeten reduir costos, estalviar espai, tenen més velocitat d’accés, possibilitat de manipulació, etc.
• La biblioteca electrònica és Internet i és accessible des de qualsevol punt i en qualsevol moment.
• Els àmbits acadèmics, lligats al llibre imprès, encara tenen problemes d’acceptació d’aquet mitjà.
• Els hipermèdia canviaran la manera en que veiem la literatura i, també, la nostra manera de pensar sobre la composició de llibres, articles o materials didàctics.

 

LA INTERPRETACIÓ I L’HIPERTEXT

• Amb els nous mitjans hipermediàtics cal aprendre la manera d’arribar a ells dins d’una diversitat de plantejaments i de perspectives. Cal establir un nou model d’interpretació, una lectura que implica, primer, una progressió lineal del text “principal” i, després, un procés d’associació o moviment centrífug cap a fora del text. 
• La literatura mai ha deixat de funcionar com un hipertext. La crítica extreu un text del seu context per aïllar-lo i canonitzar-lo, en canvi, en l’hipertext electrònic, el text s’allibera en la xarxa. 
• L’hipertext suposa una navegació, un flux de posicions, amb rumbs alternants, a la cerca de sentit.

 

"Close Reading": hipertextos de ficció

En aquesta tesi, Raine Koskima analitza l’hipertext de ficció, aplicant la tècnica de close reading al text Afternoon. A Story de Michael Joyce (1987) que comentàvem en aquest post anterior.

Koskima ens introdueix en l’hipertext recordant a Vannervar Bush, inventor d’un dispositiu per a escriure d’una manera associativa, el Memex, i a Theodore Nelson, qui va encunyar els termes hipertext i hipermèdia als anys 60 i va implementar el projecte hipertextual Xanadú.

Nelson posava èmfasi en considerar l’hipertext com quelcom literari, com ell mateix deia en el llibre Literary Machines: “este libro describe el legendario y atrevido Proyecto Xanadú, una iniciativa encarada hacia una literatura electrónica instantánea [...]”. Nelson defineix l’hipertext com una escriptura no-seqüencial (ara s’utilitza més no lineal o multi-lineal), un text que es ramifica i permet eleccions al lector, i que és millor llegir en una pantalla interactiva.

Pel que fa a l’hipertext de ficció, l’any 1982 s’estableix la companyia de software Eastgate Systems, que desenvolupa un programa hipertextual anomenat Story Space per ajudar als autors literaris. Michael Joyce escriu el primer títol de ficció per a Eastgate, Afternoon. A Story (1987).

Aquesta obra inclou 539 pàgines de text (algunes amb poques lletres) i 951 enllaços entre elles, la qual cosa significa que realment està format per unes 100 pàgines senceres de text. Els enllaços plantegen infinitat de camins de lectura, alguns d’aquests enllaços són condicionals, és a dir, segons el camí s’activaran o no, fent que les interpretacions de la història variïn considerablement d’un lector a un altre.

Quan parlem de textos narratius, la teoria literària distingeix entre història i trama. Història és la seqüència d’esdeveniments en l’ordre causal-temporal que succeeixen, i trama és l’ordre en que aquests esdeveniments es narren. Amb l’hipertext Afternoon, aquesta diferència es complica, atès que diferents lectures poden produir històries o trames diferents.

Per tal que els fragments d’història d’aquesta obra puguin ser llegits en diferent ordre però tinguin una coherència, Joyce ha fet servir l’ambigüitat i el desig dels lectors de torbar un sentit al text. Com ja avançàvem en l’anterior post, Joyce fa servir alguns artificis com:

• Acronia: no incloure informació temporal en alguns fragments.
• Amagar la identitat del narrador/focalitzador: així podem assignar les mateixes paraules a diferents personatges.
• Ús d’expressions díctiques: ella, aquí, etc. que el lector adaptarà al context.

George P. Landow defensava, en el seu llibre Hypertext. The Convergence of Critical Theory and Technology, que el lector es convertia en autor mitjançant l’elecció dels diferents enllaços. En canvi, Espen Aarseth critica aquesta teoria en el seu llibre Cybertext. Perspectives on Ergodic Literature, ja que considera que el lector només pot moure’s dins dels límits fixats per l’autor (M. Joyce, en aquesta cas) i això és molt diferent del rol que té un autor quan crea un text. Koskimaa considera que, tot i que el lector no ha arribat a la posició d’autor, té un accés limitat a les funcions desenvolupades pel narrador. Així, el lector podria anomenar-se co-narrador, emfatitzant el seu nou rol a l’hora de llegir ficció hipertextual.

D’altra banda, Koskimaa ens parla de la importància d’un final a l’hora de llegir ficció i de com això és característic del gènere narratiu. Quan es llegeix Afternoon. A Story podem arribar a un carreró sense sortida o a un bucle, per tant, pot no tenir un final. Per a Aarseth, aquesta obra es pot catalogar més com un text ergòdic (on el lector ha d’invertir més esforços del que invertiria en un text normal per a poder llegir-lo) que com un text narratiu.

Poesia electrònica

Jan Baetens, en el seu text Poesía electrónica: entre la imagen y la performance. Un anàlisis cultural, comença explicant com aquet "gènere" o "mitjà", però també "pràctica o forma cultural" s’ha tractat amb relativa indiferència tant per part del públic com per part dels analistes.

Per situar-nos, ens diu que la poesia electrònica no es un text que es digitalitza, sinó una obra creada per a ser llegida en una pantalla i que, per tant, pot tenir unes característiques pròpies (especificitat del medi): és interactiva, multimèdia i canviant. Però sembla que això no ha estat suficient per cridar l’atenció i conferir-li interès.

Si investigadors i crítics ens han parlat del canvi global de la cultura: “de la pàgina a la pantalla”, en el cas de la poesia electrònica, també trobem el que Baetens ha anomenat “reformateig”, un retorn a la poesia impresa.

Amb dos exemples de poesia electrònica (Tokyo, d’Eric Sadin, i Intime, de Pierre Alferi) Baetens vol que reflexionem sobre els mites que rodegen a la idea de literatura electrònica, com per exemple, el mite de la interactivitat o el mite del lector com escriptor. 

La incertidumbre del poeta (1913) 

Giorgio de Chirico

Les noves fronteres de la literatura: la narrativa electrònica

En el text de Domingo Sánchez-Mesa, es planteja la següent pregunta: Suposa l’hipertext una nova configuració de la narrativa? Alguns autors estan convençuts (G.P. Landow) però d’altres no ho veuen tant clar (Marie-Laure Ryan). També Gunnar Liestol, a diferència de Ryan, considera que la lectura d’una novela hipertextual no només recrea possibles narratives previstes pel seu autor-dissenyador, sinó que inventa noves narracions no previstes per aquell.

Ryan considera que el punt fort de l’hipertext no és el seu caràcter narratiu, atès que només poden mantenir un coherència narrativa amb un discurs lineal, la qual cosa limita la capacitat de l’hipertext. Aquesta autora prefereix parlar d’immersió, però tot i així vol distingir entre la interactivitat reactiva (pura contemplació del text), la interactivitat selectiva (que permet seguir un itinerari clicant en els enllaços proposats) i la interactivitat participativa (que permet al lector participar en la producció de sentit). Aquesta categorització de la participació del usuari ens recorda a la de Isidro Moreno que comentàvem en l’anterior post.

En aquest sentit, sembla que malgrat la premissa que l’hipertext ens allibera del constrenyiment del pensament lineal, gràcies a que reprodueix el funcionament natural del pensament (associació d’idees), Marie-Laure Ryan considera que encara no estem preparats i que la capacitat de processament de la ment humana s’ha d’adaptar poc a poc a la complexitat de l’hipertext.

Sánchez-Mesa, ens parla també de com l'autor d'Afternoon, a Story, Michael Joyce destaca el caràcter revolucionari dels hipertextos constructius, on els lectors són cridats a la coautoria, índex inequívoc de l'autèntica interacció. Aquesta obra, escrita en 1987, va ser publicada per la companyia Eastgate Systems  i està considerada com la primera obra de narrativa hipertextual. Quant a aquesta narrativa hipertextual i tornant al pensament de Ryan, aquesta autora planteja una dicotomia entre les obres transparents o immersives, on el lector es submergeix en la història, i les obres opaques, on el lector troba una distància entre ell i la narració.

Joyce crea un text ambigu on s’amaga la identitat del narrador i no es fa cap referència temporal perquè la lectura no perdi sentit depenent del camí que segueixi el lector. Així, Afternoon. A Story, vista com un trencaclosques per Marie-Laure Ryan, es converteix en una obra opaca on la infinitat d’itineraris s’interposa entre el lector i la història. 

Escriptura hipermèdia i lectoautors

Quan es llegeix un llibre, cada lector configura el seu propi món a partir del proposat per l’autor; cada lector es converteix en un lectoautor que construeix la seva pròpia història. Com ens diu Isidro Moreno en el seu text Escriptura hipermedia y lectoautores, aquí cal recordar les paraules de Roland Barthes (1994: 65-71) sobre la mort de l’autor i la vida de l’escriptura quan un fet comença a ser relatat.

Si el suport analògic és immutable, el digital es pot transformar, i, per tant, l’escriptura hipermèdia que permeten els suports digitals facilita una participació real del lector, convertint-lo, com afirma Moreno en un lectoautor capaç de seleccionar, transformar i, fins i tot, construir.

Amb l’escriptura hipermèdia podem crear un discurs més participatiu, com el que s’ha utilitzat en les exposicions d’alguns museus, com explica Moreno. Aquest autor distingeix entre participació selectiva (només es pot escollir entre diverses opcions), transformativa (permet transformar els continguts) i constructiva (permet construir noves propostes). Malgrat les possibilitat de l’hipermèdia, la primera de les categories és la més habitual: «aquí el receptor elige el orden y la duración de su intervención, pero no realiza ningún tipo de transformación o de construcción respecto a lo creado por el autor», diu Moreno.

En aquest sentit, quan pensem que l’escriptura hipermèdia sigui el sistema adient per transmetre un missatge concret, caldrà aprendre a “treure-li partit” per tal que pugui oferir al lectoautor la possiblitat de “participar i construir” i, així, arribar a aprofundir en el tema. 

Bibliografia


Barthes, R. (1994) El susurro del lenguaje. Barcelona: Ediciones Paidós. Citat a Tortosa, V. (2008:123).


Virgilio Tortosa (ed) (2008) Escripturas digitales. Tecnologías de la creación en la era virtual. Alicante: Publicaciones Universidad de Alicante.