Les noves fronteres de la literatura: la narrativa electrònica

En el text de Domingo Sánchez-Mesa, es planteja la següent pregunta: Suposa l’hipertext una nova configuració de la narrativa? Alguns autors estan convençuts (G.P. Landow) però d’altres no ho veuen tant clar (Marie-Laure Ryan). També Gunnar Liestol, a diferència de Ryan, considera que la lectura d’una novela hipertextual no només recrea possibles narratives previstes pel seu autor-dissenyador, sinó que inventa noves narracions no previstes per aquell.

Ryan considera que el punt fort de l’hipertext no és el seu caràcter narratiu, atès que només poden mantenir un coherència narrativa amb un discurs lineal, la qual cosa limita la capacitat de l’hipertext. Aquesta autora prefereix parlar d’immersió, però tot i així vol distingir entre la interactivitat reactiva (pura contemplació del text), la interactivitat selectiva (que permet seguir un itinerari clicant en els enllaços proposats) i la interactivitat participativa (que permet al lector participar en la producció de sentit). Aquesta categorització de la participació del usuari ens recorda a la de Isidro Moreno que comentàvem en l’anterior post.

En aquest sentit, sembla que malgrat la premissa que l’hipertext ens allibera del constrenyiment del pensament lineal, gràcies a que reprodueix el funcionament natural del pensament (associació d’idees), Marie-Laure Ryan considera que encara no estem preparats i que la capacitat de processament de la ment humana s’ha d’adaptar poc a poc a la complexitat de l’hipertext.

Sánchez-Mesa, ens parla també de com l'autor d'Afternoon, a Story, Michael Joyce destaca el caràcter revolucionari dels hipertextos constructius, on els lectors són cridats a la coautoria, índex inequívoc de l'autèntica interacció. Aquesta obra, escrita en 1987, va ser publicada per la companyia Eastgate Systems  i està considerada com la primera obra de narrativa hipertextual. Quant a aquesta narrativa hipertextual i tornant al pensament de Ryan, aquesta autora planteja una dicotomia entre les obres transparents o immersives, on el lector es submergeix en la història, i les obres opaques, on el lector troba una distància entre ell i la narració.

Joyce crea un text ambigu on s’amaga la identitat del narrador i no es fa cap referència temporal perquè la lectura no perdi sentit depenent del camí que segueixi el lector. Així, Afternoon. A Story, vista com un trencaclosques per Marie-Laure Ryan, es converteix en una obra opaca on la infinitat d’itineraris s’interposa entre el lector i la història. 

Bibliografia

Virgilio Tortosa (ed) (2008) Escrituras digitales. Tecnologías de la creación en la era virtual. Alicante: Publicaciones Universidad de Alicante.