En el text de
Domingo Sánchez-Mesa, es planteja la següent pregunta: Suposa l’hipertext
una nova configuració de la narrativa? Alguns autors estan convençuts (G.P.
Landow) però d’altres no ho veuen tant clar (Marie-Laure Ryan). També Gunnar
Liestol, a diferència de Ryan, considera que la lectura d’una novela
hipertextual no només recrea possibles narratives previstes pel seu
autor-dissenyador, sinó que inventa noves narracions no previstes per aquell.
Ryan considera que
el punt fort de l’hipertext no és el seu caràcter narratiu, atès que només
poden mantenir un coherència narrativa amb un discurs lineal, la qual cosa
limita la capacitat de l’hipertext. Aquesta autora prefereix parlar d’immersió,
però tot i així vol distingir entre la interactivitat reactiva (pura
contemplació del text), la interactivitat selectiva (que permet seguir
un itinerari clicant en els enllaços proposats) i la interactivitat
participativa (que permet al lector participar en la producció de sentit).
Aquesta categorització de la participació del usuari ens recorda a la de Isidro
Moreno que comentàvem en l’anterior post.
En aquest sentit,
sembla que malgrat la premissa que l’hipertext ens allibera del constrenyiment
del pensament lineal, gràcies a que reprodueix el funcionament natural del
pensament (associació d’idees), Marie-Laure Ryan considera que encara no estem
preparats i que la capacitat de processament de la ment humana s’ha d’adaptar
poc a poc a la complexitat de l’hipertext.
Sánchez-Mesa, ens parla també de com l'autor d'Afternoon, a Story, Michael Joyce destaca el caràcter revolucionari dels hipertextos constructius, on els lectors són cridats a la coautoria, índex inequívoc de l'autèntica interacció. Aquesta obra, escrita en 1987, va ser publicada per la companyia Eastgate Systems i està considerada com la primera obra de narrativa hipertextual. Quant a aquesta narrativa hipertextual i tornant al pensament de Ryan, aquesta autora planteja una dicotomia entre les obres transparents o immersives, on el lector es submergeix en la història, i les obres opaques, on el lector troba una distància entre ell i la narració.
Joyce crea un text
ambigu on s’amaga la identitat del narrador i no es fa cap referència temporal
perquè la lectura no perdi sentit depenent del camí que segueixi el lector.
Així, Afternoon. A Story, vista com un trencaclosques per Marie-Laure
Ryan, es converteix en una obra opaca on la infinitat d’itineraris s’interposa
entre el lector i la història.
Bibliografia
Virgilio Tortosa (ed) (2008) Escrituras digitales. Tecnologías de la creación en la era virtual. Alicante: Publicaciones Universidad de Alicante.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada