dimecres, 30 de maig de 2012

Anàlisi lexicomètrica d'un blog II




A continuació es mostren els resultats de l’anàlisi lexicomètrica del blog d’Alicia Puleo, Doctora en Filosofia per la Universitat Complutense de Madrid i membre del Consell de la Càtedra d’Estudis de Gènere de la Universitat de Valladolid.

He triat els 3 articles que estaven classificats amb l’etiqueta “Violencia de género” i que són:
-          Lo que hay que saber sobre la violencia de género
-          Una periodista en busca de igualdad
-          La maté porque era mía



Per a l’anàlisi s’ha fet servir l’aplicació informática Concordance.


Anàlisi de resultats

Les paraules més repetides són articles, pronoms, conjuncions i preposicions, com és habitual en qualsevol text i que, per aquest motiu, no té valor incloure-les.

Les paraules clau identificades són les següents:

Paraula
Freqüència
Percentatge %
Violencia
25
1,63
Género
20
1,30
Mujeres
16
1,04
Igualdad
6
0,39
Sexista
5
0,33
Sociedad
5
0,33
Problema
4
0,26

En aquest primer quadre observem com apareixen les paraules “sociedad” i “problema”, posant de manifest la identificació de la violència de gènere amb un problema social basat en la desigualtat.

Si fem un recull del context on apareix la primera paraula clau “violencia” obtenim, per exemple:

Al final de esta semana en la que hemos vuelto a reflexionar y hablar sobre la violencia sexista, esa violencia que no cesa y que es un problema social porque no se puede explicar únicamente en clave de "sucesos" o "patologías individuales" ya que sus raíces son muy antiguas y enlazadas con una estructura social de desigualdad.

... la cuestión del modo en que los medios deben participar en la gran tarea de corregir las situaciones históricas de desigualdad que se encuentran en la raíz de la violencia sexista. 

Ahora disponemos de la Ley de Igualdad y de la Ley Integral contra la Violencia de Género.

... que la violencia de género se convirtiera en un problema reconocido en la agenda institucional tanto en nuestro país como internacionalmente. 

La violencia sexista es un fenómeno con hondas raíces en el pasado. 

La violencia de género no está en los genes ni es un destino ineludible de la humanidad.

 Los modelos explicativos de la violencia contra las mujeres han ido evolucionando desde una perspectiva que sólo veía individuos perturbados a otra que atiende a numerosos factores causales combinados.

Gran parte de los homicidios que caen bajo la denominación de violencia de género en nuestra sociedad son cometidos por maridos, compañeros sentimentales y novios que no soportan una ruptura de pareja.

Tod@s podemos y debemos luchar contra la violencia de género



Trobem com a sinònimes, almenys en paraules de l'autora, les expressions de violència de gènere o  violència sexista o violència contra les dones. D'altres formes que també podria haver fet servir són violència domèstica o de parella; però amb les expressions utilitzades es dóna un valor més sociològic al concepte, fent que el concepte no s'entengui només dins l'àmbit privat.


La resta de paraules destacades mostren el tema des d'una vessant tant jurídica ("ley", "crímenes", "denuncia", "víctimas") com sociològica ("desigualdad", "estereotipos", "conflicto", "mitos", "lacra", "dominación", etc). 

Paraula
Freqüència
Percentatge %
Ley
3
0,20
Acoso
2
0,13
Agresor
1
0,62
Agresiones
2
0,13
Asesinato
2
0,13
Asesinatos
2
0,13
Asesinadas
1
0,62
Crímenes
1
0,62
Comprensión
2
0,13
Desigualdad
2
0,13
Estereotipos
2
0,13
Maltratador
2
0,13
Maltratadores
1
0,62
Malos
1
0,62
Matan
1
0,62
Mutilaciones
1
0,62
Conflictos
1
0,62
Degradación
1
0,62
Denunciar
1
0,62
Dominación
1
0,62
Esclavos
1
0,62
Genes
1
0,62
Lacra
1
0,62
Misógina
1
0,62
Mitos
1
0,62
Mujer
1
0,62
Patologías
1
0,62
Perturbados
1
0,62
Sexistas
1
0,62
Sexo
1
0,62
Sexual
1
0,62
Suicidio
1
0,62
Suicida
1
0,62
Víctima
1
0,62
Víctimas
1
0,62
Victimización
1
0,62
Violación
1
0,62
Violaciones
1
0,62


Així doncs, encara que el percentatge de paraules extretes no sembla tan significatiu -en alguns casos només trobem el vocable un cop- és la variabilitat dins el mateix lèxic, el pertànyer a la mateixa familia semàntica, el que ens permet fer una interpretació del tema des d'un punt sociològic i també, jurídic. 

dimarts, 29 de maig de 2012

Wikileaks


Wikileaks va ser creada per Julian Assange, l’any 2006, com una web on es publicaven informes anònims i documents filtrats amb contingut d’interès públic. El seu objectiu principal és filtrar informació que posi en envidència comportaments no ètics de governs, empreses multinacionals, institucions religioses, etc. Alguns exemples són:


Vídeo de l'assassinat de periodistes i civils (12 de juliol de 2007)

En anteriors posts, hem parlat del paper que juguen les xarxes socials com vies per difondre informació o notícies que no sempre podem localitzar en els mitjans tradicionals. Els blogs polítics, per exemple, poden actuar com a fòrums d’opinió on els seus autors expressin sense censura el que pensen sobre un tema o un altre. D’aquesta manera, poden tenir gran influència en la opinió dels seus lectors, com diu Núria Almirón en la seva investigació Weblogs políticos: ¿periodismo de opinión alternativo o nueva herramienta de persuasión colectiva?

Ara bé, és tanta la informació que podem trobar als blogs, Facebook, Twitter o YouTube que de vegades ja no saps què pensar. De fet, a YouTube ja circulaven vídeos d’atacs “il·lícits” durant la guerra d’Irak i Afganistan que no van tenir l’impacte del clip pujat per Wikileaks on es mostrava l’atac als periodistes de Reuters i altres civils. El motiu va ser que, per evitar que es perdés en la immensitat de la xarxa, Wikileaks primer va fer servir els mitjans de comunicació tradicionals: va enviar tota la informació als diaris The Guardian, The New York Times, i Der Spiegel, setmanes abans de que fos publicada online, amb la intenció que aquests mitjans descodifiquessin i publiquessin aquesta material establint una agenda informativa internacional. Aquesta agenda va preparar el terreny perquè tothom parés atenció i considerés Wikileaks com una font d’informació fiable.


Sobre Wikileaks podem trobar veus a favor amb arguments basats en la transparència i la llibertat d’expressió; i d’altres en contra que l’acusen de ser un “conducte dela CIA”. Potser caldrà esperar a veure publicat en un altre web documentació filtrada secreta sobre els informants de Wikileaks. 


Ciberactivisme


Ja en 2004, els sms van jugar un paper molt important a l’hora de convocar manifestacions contra la manipulació informativa posterior als atemptats en Madrid, posant de manifest el poder de les noves tecnologies com a plataforma per l’activisme. Amb les revoltes en els països del Magrib i Orient Mitjà, conegudes com La Primavera Àrab, aquest fet ha tingut encara més rellevància, gràcies a Twitter, Facebook i els blogs personals.

La manca de llibertat i d’oportunitats, la pobresa, la corrupció i l’immobilisme polític dels sistemes autocràtics d’aquests països van ser els principals motors de protestes socials. L’espurna que ho va fer esclatar va ser la mort del jove tunisià Mohamed Bouazizi, quan el 17 de desembre de 2010 es va immolar en senyal de protesta desprès que la policia li confisqués el carret de verdures amb el que es guanyava la vida. Aquest incident va iniciar una revolta popular que, finalment, va acabar amb la dictadura del president Zine el Abidine Ben Ali, després de 23 anys al poder, i va encendre els ànims de milers de persones a Algèria, Líbia, Egipte, Iemen, Gaza, Jordània i el Líban.




A Egipte, una pàgina de Facebook va convocar una manifestació el 25 de gener de 2011 per protestar per la mort del jove Khaled Said de 28 anys. Més de 80.000 usuaris van donar suport a la protesta per Facebook i la manifestació va ser un èxit, malgrat el bloqueig dels mòbils i d’Internet durant dies. Finalment, el President Mubarak va acabar amb els seus 30 anys de govern.


Les “revolucions Facebook” van ser revolucions humanes, impulsades per Internet i les xarxes socials. Aquest mitjà va permetre difondre, gràcies a que s’escapa una mica de la censura dels mitjans de comunicació tradicionals, les reivindicacions dels manifestants. Els mòbils van permetre captar imatges i vídeos que eren pujats a la xarxa i vistos per tothom; els periodistes també agafaven aquest material per confeccionar les noticies: les seves fonts eren els mateixos interessats, testimonis del succés.

Així doncs, la tecnologia ha pres gran protagonisme, oferint una oportunitat per a l’activisme contra les dictadures i la repressió. Com va dir Gumersindo Lafuente, adjunt al director de El País “Quan no hi ha llibertat en els carrers, els joves la busquen a Internet”. Segurament, sense Internet també s’haurien produït les revolucions àrabs, però no haurien pogut organitzar-se de la manera que permeten les xarxes socials, ni aconseguir una repercussió a nivell mundial i de forma tan ràpida.


dilluns, 28 de maig de 2012

Blog.art


Pel que fa al text d’Anna Fuster (1) vull destacar l’apartat que dedica a l’autoria. Si d’entrada podem considerar que l’autoria d’un weblog pertany a una o vàries persones (individual o col·lectiu), cal després tenir en compte els comentaris dels lectors i les referències a altres llocs de la xarxa, que s’integren plentament en el weblog.

El sistema en que un únic emissor es dirigeix a una audiència massiva es dilueix amb Internet. A la xarxa, els emissors també són receptors o lectors, i a l’inrevés. Passem de la unidireccionalitat dels mitjans tradicionals a una bidireccionalitat real.

Pel que fa al concepte de blog.art, Fuster ens recorda que aquesta denominació és fa servir per a designar l’art propi dels weblogs. En aquest cas, tot i haver un petit nombre de persones que utilitzen el blog amb finalitats artístiques, encara no tenen prou rellevància. Els blogs tenen unes especificitats molts concretes i rígides i poden suposar una barrera pels artistes. Així, sembla que aquest format no és, de moment, el més adient per a ser usat en l’àmbit de les belles arts, a excepció de com un vehicle de difusió de les obres. Caldrà estar atents als canvis que es poden produir a la xara i als blogs, els quals podrien obrir noves vies també per a la creació. 









Weblogs. Diaris personals digitals


Mertixell Martí (1) afirma que el blog no té precedents en la història de la comunicació d’un a molts i, per tant, ha de suposar un enorme canvi a nivell econòmic, psicològic i social:

  • En l’esfera econòmica, contribueixen a la transformació de les relacions tradicionals de poder entre informadors i informats, i aporten noves fórmules de transmissió i també una nova jerarquia, més horitzontal, en la premsa en línia.
  • En la psicològica, alteren la percepció d’un mateix tot contribuint a crear un alter ego que es mou entre les capes íntimes del jo i els núvols ficticis de la narrativa imaginària, a través d’un llenguatge especial, la blog-escriptura. 
  • I en la social, generen xarxes vinculades a grups d’interès, les audiències singulars que alguns autors han convergit a anomenar globalment blogosfera. També posen en evidència la fractura digital que encara hi ha a la Xarxa.

Segons conclou Martí, alguns crítics argumenten que la blogosfera crea una comunitat d’individualistes interconnectats, que és un espai per al narcisisme coral, o que són conservadors i no es poden catalogar com a vertadera contracultura.

En el que sí semblen estar d’acord és que amb els blogs ha esdevingut una actitud més activa i participativa de l’usuari. I això té relació, com ja avançava en el meu post sobre els Trending Topics i l’agenda setting, amb que la participació del ciutadania mitjançant els blogs conforma el perfil de la nova audiència d’Internet i, al seu torn, configura la nova agenda temàtica. Els blogaires s’han convertit en nous mediadors que poden configurar una nova opinió pública. Aquesta nova generació de “periodistes quotidians”, com els anomena Martí, donen cobertura informativa i mediàtica a tota mena d’esdeveniments, capgirant les prioritats de les agendes tradicionals.



La Blocosfera Catalana


Mercè Molist (1) ens introdueix al món de la Blocosfera catalana, o catosfera (terme inventat per Antoni Ibàñez), on cada dia en trobem més blocs. Malgrat no tenir encara la gran influència social i política que han assolit als EUA, cada vegada s’apropen més aprofitant la manca de mitjans de comunicació en català.

Als EUA, l’any 2001, els blocs van créixer en influència quan uns quants es van especialitzar en política i van tractar temes com la guerra d’Iraq. Tots donaven el seu punt de vista: els de dretes, els d’esquerres, els iraquians i també els soldats americans. Aquests blocs es valoren perquè tracten temes que no surten als mitjans de comunicació tradicionals. L’any 2004 ja es permetia l’entrada de blocaires amb credencials com les dels periodistes i, un any després, la revista Fortune destacava els noms de vuit blocaires que “no es podien ignorar”.

Els blocs catalans neixen l’any 2003, quans apareixen els primers serveis en català d’allotjament de blocs i directoris, i l’any 2004 és quan hi ha l’explosió. Segons Molist, la catosfera està essent clau per fer reviure l’esperit català a Internet, que va començar a decaure a finals dels anys noranta, fruit de l’especulació econòmica i la posterior desinflada de la bombolla. Amb la blocosfera catalana ha renascut la comunitat catalana a Internet.


Alguns blocs en català citats per aquesta autora:


Per comprovar la importància que va començar a adquirir la catosfera, us deixo un vídeo que tracta la reunió que Artur Mas (CIU) va tenir l'any 2007 amb els blocaires catalans més destacats per parlar de la refundació del catalanisme i del paper dels blocs i la catosfera en la societat catalana. 







Blogosfera: Les bitàcoles i l'audiència. Els processos de lectura i escriptura.


Com afirma Enric Gil (1), en les bitàcoles les fronteres entre lectura i escriptura es dilueixen. Els comentaris permeten una retroalimentació que poden convertir el bloc en una obra col·lectiva. Carles Moreno (2) (veure anterior post) ja ens deia que l’hipertext no té autors en el sentit tradicional, sinó que és un treball en equip.

El concepte d’autor ha canviat, així com els processos de lectura i escriptura. Ja no ens trobem davant d’un text monolític allotjat en un objecte en tota la seva opacitat, sinó que el text és llegit per una audiència que al seu torn interactua amb l’autor (si l’autor ha activat l’opció de permetre comentaris). Podem dir que el lector deixa el tradicional paper passiu i adopta un d’actiu, intervenint en el text.

 

Si recordem de nou el llibre de Carles Moreno (anterior post), aquest autor ja ens parlava de com l’hipertext superava la idea de text tancat i immutable que havia propiciat la impremta i com aquestes noves formes d’escriptura trenquen amb l’estatisme inherent al mitjà i fan que es qüestioni l’obra com quelcom tancat o acabat.

La tecnologia “deixa de ser percebuda com a tal i passa de mitjà a medi”, “ja no és un simple instrument funcional, sinó una condició de la possibilitat de la producció mateixa del text” (Izquierdo, 2004, citat a Gil, 2005, p.43).