Jan Baetens, en el
seu text Poesía electrónica: entre la imagen y la performance. Un anàlisis
cultural, comença explicant com aquet "gènere" o "mitjà", però també "pràctica o forma cultural" s’ha tractat amb relativa
indiferència tant per part del públic com per part dels analistes.
Per situar-nos, ens
diu que la poesia electrònica no es un text que es digitalitza, sinó una obra
creada per a ser llegida en una pantalla i que, per tant, pot tenir unes
característiques pròpies (especificitat del medi): és interactiva, multimèdia i canviant. Però sembla que
això no ha estat suficient per cridar l’atenció i conferir-li interès.
Si investigadors i
crítics ens han parlat del canvi global de la cultura: “de la pàgina a la pantalla”, en el cas de la poesia electrònica, també trobem el que Baetens ha
anomenat “reformateig”, un retorn a la poesia impresa.
Amb dos exemples de
poesia electrònica (Tokyo, d’Eric Sadin, i Intime, de Pierre
Alferi) Baetens vol que reflexionem sobre els mites que rodegen a la idea de
literatura electrònica, com per exemple, el mite de la interactivitat o el mite
del lector com escriptor.
La incertidumbre del poeta (1913)
Giorgio de Chirico
Bibliografia
Virgilio Tortosa (ed) (2008) Escrituras digitales. Tecnologías de la creación en la era virtual. Alicante. Publicaciones Universidad de Alicante. p. 243-265
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada