Ja en 2004, els sms van jugar un paper molt important a l’hora de convocar manifestacions contra la
manipulació informativa posterior als atemptats en Madrid, posant de manifest
el poder de les noves tecnologies com a plataforma per l’activisme. Amb les
revoltes en els països del Magrib i Orient Mitjà, conegudes com La Primavera Àrab, aquest fet ha tingut encara més rellevància, gràcies a Twitter, Facebook
i els blogs personals.
La manca de
llibertat i d’oportunitats, la pobresa, la corrupció i l’immobilisme polític
dels sistemes autocràtics d’aquests països van ser els principals motors de
protestes socials. L’espurna que ho va fer esclatar va ser la mort del jove tunisià Mohamed Bouazizi, quan el 17 de desembre de 2010 es va immolar en senyal de
protesta desprès que la policia li confisqués el carret de verdures amb el que
es guanyava la vida. Aquest incident va iniciar una revolta popular que,
finalment, va acabar amb la dictadura del president Zine el Abidine Ben Ali,
després de 23 anys al poder, i va encendre els ànims de milers de persones a
Algèria, Líbia, Egipte, Iemen, Gaza, Jordània i el Líban.
A Egipte, una
pàgina de Facebook va convocar una manifestació el 25 de gener de 2011 per
protestar per la mort del jove Khaled Said de 28 anys. Més de 80.000 usuaris
van donar suport a la protesta per Facebook i la manifestació va ser un èxit,
malgrat el bloqueig dels mòbils i d’Internet durant dies. Finalment, el
President Mubarak va acabar amb els seus 30 anys de govern.
Les “revolucions Facebook” van ser revolucions
humanes, impulsades per Internet i les xarxes socials. Aquest mitjà va permetre
difondre, gràcies a que s’escapa una mica de la censura dels mitjans de
comunicació tradicionals, les reivindicacions dels manifestants. Els mòbils van
permetre captar imatges i vídeos que eren pujats a la xarxa i vistos per
tothom; els periodistes també agafaven aquest material per confeccionar les
noticies: les seves fonts eren els mateixos interessats, testimonis del succés.
Així doncs, la tecnologia ha pres gran
protagonisme, oferint una oportunitat per a l’activisme contra les dictadures i
la repressió. Com va dir Gumersindo Lafuente, adjunt al director de El País “Quan no hi ha llibertat en els
carrers, els joves la busquen a Internet”. Segurament, sense Internet també
s’haurien produït les revolucions àrabs, però no haurien pogut organitzar-se de
la manera que permeten les xarxes socials, ni aconseguir una repercussió a
nivell mundial i de forma tan ràpida.
Webgrafia
Tinc la sensació, potser equivocada (i llegint la teva entrada em reafirmo, ja que crec que no és el teu cas), que exagero (en general, a occident, exagerem)el paper d eles xarxes socials en la primavera àrab. Si bé no podem negar que van ser l'origen de la organització, sobre tot a Egipte, la bretxa digital i el grau d'analfabetisme en les zones rurals del pais esmentat, fan que podem posar en dubte si realment podem establir el paralelisme directe entre aquests moviments i els occidentals.
ResponElimina