"Close Reading": hipertextos de ficció

En aquesta tesi, Raine Koskima analitza l’hipertext de ficció, aplicant la tècnica de close reading al text Afternoon. A Story de Michael Joyce (1987) que comentàvem en aquest post anterior.

Koskima ens introdueix en l’hipertext recordant a Vannervar Bush, inventor d’un dispositiu per a escriure d’una manera associativa, el Memex, i a Theodore Nelson, qui va encunyar els termes hipertext i hipermèdia als anys 60 i va implementar el projecte hipertextual Xanadú.

Nelson posava èmfasi en considerar l’hipertext com quelcom literari, com ell mateix deia en el llibre Literary Machines: “este libro describe el legendario y atrevido Proyecto Xanadú, una iniciativa encarada hacia una literatura electrónica instantánea [...]”. Nelson defineix l’hipertext com una escriptura no-seqüencial (ara s’utilitza més no lineal o multi-lineal), un text que es ramifica i permet eleccions al lector, i que és millor llegir en una pantalla interactiva.

Pel que fa a l’hipertext de ficció, l’any 1982 s’estableix la companyia de software Eastgate Systems, que desenvolupa un programa hipertextual anomenat Story Space per ajudar als autors literaris. Michael Joyce escriu el primer títol de ficció per a Eastgate, Afternoon. A Story (1987).

Aquesta obra inclou 539 pàgines de text (algunes amb poques lletres) i 951 enllaços entre elles, la qual cosa significa que realment està format per unes 100 pàgines senceres de text. Els enllaços plantegen infinitat de camins de lectura, alguns d’aquests enllaços són condicionals, és a dir, segons el camí s’activaran o no, fent que les interpretacions de la història variïn considerablement d’un lector a un altre.

Quan parlem de textos narratius, la teoria literària distingeix entre història i trama. Història és la seqüència d’esdeveniments en l’ordre causal-temporal que succeeixen, i trama és l’ordre en que aquests esdeveniments es narren. Amb l’hipertext Afternoon, aquesta diferència es complica, atès que diferents lectures poden produir històries o trames diferents.

Per tal que els fragments d’història d’aquesta obra puguin ser llegits en diferent ordre però tinguin una coherència, Joyce ha fet servir l’ambigüitat i el desig dels lectors de torbar un sentit al text. Com ja avançàvem en l’anterior post, Joyce fa servir alguns artificis com:

• Acronia: no incloure informació temporal en alguns fragments.
• Amagar la identitat del narrador/focalitzador: així podem assignar les mateixes paraules a diferents personatges.
• Ús d’expressions díctiques: ella, aquí, etc. que el lector adaptarà al context.

George P. Landow defensava, en el seu llibre Hypertext. The Convergence of Critical Theory and Technology, que el lector es convertia en autor mitjançant l’elecció dels diferents enllaços. En canvi, Espen Aarseth critica aquesta teoria en el seu llibre Cybertext. Perspectives on Ergodic Literature, ja que considera que el lector només pot moure’s dins dels límits fixats per l’autor (M. Joyce, en aquesta cas) i això és molt diferent del rol que té un autor quan crea un text. Koskimaa considera que, tot i que el lector no ha arribat a la posició d’autor, té un accés limitat a les funcions desenvolupades pel narrador. Així, el lector podria anomenar-se co-narrador, emfatitzant el seu nou rol a l’hora de llegir ficció hipertextual.

D’altra banda, Koskimaa ens parla de la importància d’un final a l’hora de llegir ficció i de com això és característic del gènere narratiu. Quan es llegeix Afternoon. A Story podem arribar a un carreró sense sortida o a un bucle, per tant, pot no tenir un final. Per a Aarseth, aquesta obra es pot catalogar més com un text ergòdic (on el lector ha d’invertir més esforços del que invertiria en un text normal per a poder llegir-lo) que com un text narratiu.

Bibliografia

Koskima, Raine (2005) Tesi doctoral sobre la literatura digital. Capítol IX "Close reading: hipertextos de ficción". Borràs. pp. 177-191.