El discurs de transmissió de coneixements

Segons Arlette Séré (1), els textos expositius i explicatius que tenen l’objectiu de transmissió de coneixements han estat objecte de diversos anàlisis. Aquests textos tenen en comú la seva organització paratextual i els trobem des de la Bíblia políglota divida en columnes i amb comentaris al voltant del cos del text fins a un llibre d’història universal amb l’ús d’elements semiòtics.

Bíblia políglota

Hi ha dos gèneres representatius d’aquest discurs en paper: les enciclopèdies i els mètodes d’idiomes. En el primer, la unitat principal de lectura és l’article, el qual es distribueix a doble pàgina de manera estructurada. L’obra conté il·lustracions i informacions complementàries que s’organitzen en la perifèria del text i que suggereixen un recorregut de consulta: orienten al lector. En el cas del mètode d’idiomes, també s’utilitza la perifèria del text per a introduir el sentit global del contingut de la lecció, jerarquitzant els elements de manera que inciten a seguir un ordre concret.

Séré afirma que l’eina informàtica utilitzada en un document hipertext, a més de fer servir les mateixes característiques formals que els gèneres anteriors, ofereix més flexibilitat de composició de les pàgines i una interactivitat més intensa que allibera l’usuari de les limitacions de l’espai de la pàgina i de l’obra impresa (que no pot ser renovada). La pantalla, en aquest sentit, no és només un canvi de suport sinó un canvi en la concepció de les eines utilitzades en el discurs de transmissió de coneixements. La pantalla permet la superposició de documents, per la qual cosa necessitem una memòria espacial i física i, també, conèixer els gestos relacionats amb la manipulació de la pantalla.

Com sabem, l’hipertext permet establir vincles amb altres documents que faciliten l’organització del contingut en diferents nivells de profunditat: coneixements base, definicions, per a conèixer més, etc. Així, l’usuari pot passar d’un nivell de lectura global a un de local i combinar diferents recorreguts. A més, com no són documents “acabats” sinó que estan oberts a l’actualització i sempre poden afegir-se de nous, no estan abocats a l’obsolescència.

Sembla doncs que els gèneres electrònics aplicats a l’ensenyament obren noves vies d’eficàcia de les interaccions i permeten crear documents cada vegada més complexos i adequats a les necessitats del discurs de transmissió de coneixements.

“De la oralidad al pergamino y al papel, de la imprenta a lo audiovisual y a la informática, los géneros del discurso de transmisión de conocimientos se han sucedido unos a otros y han aparecido nuevos géneros apoyándose en los antiguos, integrándolos y potencializándolos. Como las muñecas rusas, los géneros absorben las funciones de los anteriores, y crecen conservando la misma cara y los mismos objetivos”.

Arlette Séré

(1) Covadonga A. i Séré A. (eds.) (2003) Nuevos géneros discursivos: los textos electrónicos. Madrid. Ed. Biblioteca Nueva. Cap. 6 “El documento hipertexto en el discurso de transmisión de concocimientos”. Arlette Séré, Universidad Complutense.  Pags. 117-136