En aquesta tesi,
Raine Koskima analitza l’hipertext de ficció, aplicant la tècnica de close
reading al text Afternoon. A Story de Michael Joyce (1987) que
comentàvem en aquest post anterior.
Koskima ens
introdueix en l’hipertext recordant a Vannervar Bush, inventor d’un dispositiu
per a escriure d’una manera associativa, el Memex, i a Theodore Nelson, qui va
encunyar els termes hipertext i hipermèdia als anys 60 i va implementar el
projecte hipertextual Xanadú.
Nelson posava
èmfasi en considerar l’hipertext com quelcom literari, com ell mateix deia
en el llibre Literary Machines: “este libro describe el legendario y
atrevido Proyecto Xanadú, una iniciativa encarada hacia una literatura
electrónica instantánea [...]”. Nelson defineix l’hipertext com una escriptura
no-seqüencial (ara s’utilitza més no lineal o multi-lineal), un text que es
ramifica i permet eleccions al lector, i que és millor llegir en una pantalla
interactiva.
Pel que fa a
l’hipertext de ficció, l’any 1982 s’estableix la companyia de software Eastgate
Systems, que desenvolupa un programa hipertextual anomenat Story Space
per ajudar als autors literaris. Michael Joyce escriu el primer títol de ficció
per a Eastgate, Afternoon. A Story (1987).
Aquesta obra inclou
539 pàgines de text (algunes amb poques lletres) i 951 enllaços entre elles, la
qual cosa significa que realment està format per unes 100 pàgines senceres de
text. Els enllaços plantegen infinitat de camins de lectura, alguns d’aquests
enllaços són condicionals, és a dir, segons el camí s’activaran o no, fent que
les interpretacions de la història variïn considerablement d’un lector a un
altre.
Quan parlem de
textos narratius, la teoria literària distingeix entre història i trama.
Història és la seqüència d’esdeveniments en l’ordre causal-temporal que
succeeixen, i trama és l’ordre en que aquests esdeveniments es narren.
Amb l’hipertext Afternoon, aquesta diferència es complica, atès que
diferents lectures poden produir històries o trames diferents.
Per tal que els
fragments d’història d’aquesta obra puguin ser llegits en diferent ordre però
tinguin una coherència, Joyce ha fet servir l’ambigüitat i el desig dels
lectors de torbar un sentit al text. Com ja avançàvem en l’anterior post, Joyce
fa servir alguns artificis com:
- Acronia: no incloure informació temporal en alguns fragments.
- Amagar la identitat del narrador/focalitzador: així podem assignar les mateixes paraules a diferents personatges.
- Ús d’expressions díctiques: ella, aquí, etc. que el lector adaptarà al context.
George P. Landow
defensava, en el seu llibre Hypertext. The Convergence of Critical Theory
and Technology, que el lector es convertia en autor mitjançant l’elecció
dels diferents enllaços. En canvi, Espen Aarseth critica aquesta teoria en el
seu llibre Cybertext. Perspectives on Ergodic Literature, ja que considera
que el lector només pot moure’s dins dels límits fixats per l’autor (M. Joyce,
en aquesta cas) i això és molt diferent del rol que té un autor quan crea un
text. Koskimaa considera que, tot i que el lector no ha arribat a la posició
d’autor, té un accés limitat a les funcions desenvolupades pel narrador. Així,
el lector podria anomenar-se co-narrador, emfatitzant el seu nou rol a
l’hora de llegir ficció hipertextual.
D’altra banda, Koskimaa ens parla de la importància d’un final a l’hora
de llegir ficció i de com això és característic del gènere narratiu. Quan es
llegeix Afternoon. A Story podem arribar a un carreró sense sortida o a
un bucle, per tant, pot no tenir un final. Per a Aarseth, aquesta obra es pot
catalogar més com un text ergòdic (on el lector ha d’invertir més
esforços del que invertiria en un text normal per a poder llegir-lo) que com un
text narratiu.
